Peça 1
Ets qui ha de dir quan es sembra. Si t'equivoques de dues setmanes, el poble passa gana. No tens rellotge, ni escriptura, ni números: tens una carena de muntanyes retallada contra el cel, una pedra plana per fer-hi ratlles, i tot el temps que duri la teva vida.
Cada matí surts a mirar per quin punt de la carena trenca el Sol, i fas una ratlla a la pedra just a sota. La pedra té la mateixa amplada que el tros d'horitzó que vigiles, o sigui que cada ratlla queda alineada amb el lloc exacte on el vas veure sortir.
Les ratlles s'apilen: la de dalt és la del primer matí i la de baix la d'avui. Dia rere dia van cap a la dreta, fins que un matí ja no. Aleshores mires enrere per la pedra, tries la ratlla que va arribar més lluny i dius quants matins fa. Aquell és el teu solstici.
La marca cau exactament sota el disc del Sol: és la mateixa posició. Si d'un dia a l'altre veus que llisca una mica sense solta, no és la teva mà — és l'aire. La refracció desvia el Sol naixent, va lligada al temps que fa, i el temps dura dies: per això el desviament és una deriva lenta i no un tremolor. Ni tu ni ningú no tenia manera de saber que hi era.
Toca qualsevol ratlla de la pedra per triar-la. Les línies verticals fluixes són fites de la carena: un cim, un collet — el que feien servir de debò per recordar la posició.
Buscar la ratlla més llunyana és el mètode ingenu, i t'erra uns dos dies perquè just allà el Sol gairebé no es mou. El mètode bo és un altre: busca dues ratlles que caiguin al mateix lloc, una de ben abans i una de ben després, i pren el matí que queda al mig. Com que les dues són al tram on el Sol corre de pressa, la deriva de l'aire hi pesa molt menys — i a més es cancel·la entre les dues. Baixa l'error a mig dia llarg. Prova-ho.
Aquí hi ha el truc que va desencallar la història. Si mesures dos solsticis seguits, el teu error cau sencer sobre un sol any. Però si compares el teu solstici amb el que va marcar la teva besàvia cent anys enrere, el mateix error es reparteix entre cent anys.
I ningú no viu prou per fer-ho sol: la precisió deixa de ser cosa d'un observador i passa a ser cosa d'una cadena.
Ara ja saps què tenien a les mans: un cicle fàcil de comptar que no encaixa, un cicle difícil de mesurar que mana sobre les collites, i uns quants segles per posar-hi ordre.
El que acabes de patir té una mida exacta, i fins que no la sàpigues no pots decidir què en fas. Anem a mesurar-lo.