Ningú no va inventar el calendari mirant l'espai. El van inventar persones que tenien fred, que havien de sembrar, que caminaven de nit i que miraven pujar el mar. Primer va venir el que es nota; la màquina que hi ha al darrere va trigar milers d'anys a arribar.
Primer cicle
L'ombra que s'escurça i torna a créixer
És el més evident de tots i el primer que es va mesurar: clava un pal a terra i mira l'ombra. S'escurça fins al migdia, s'allarga fins al vespre, desapareix, i l'endemà torna a fer exactament el mateix.
Des de terra
Des de fora
Durant milers d'anys ningú no va poder mirar des d'aquí.
09:00
El cos
Dormir i despertar-se, la gana, la temperatura del cos que baixa de matinada. Tenim un rellotge intern d'unes 24 hores fins i tot a les fosques.
El retard
El moment de més sol és el migdia, però la calor màxima arriba cap a les quatre. La terra triga a escalfar-se. Recorda-ho: passarà igual amb l'any.
La feina
Sense llum artificial, el dia és la jornada. Per això les hores romanes eren elàstiques: sempre dotze, més llargues a l'estiu.
Segon cicle
La llum que creix i minva de nit
Un cicle més llarg, més difícil, i tanmateix el primer que la humanitat va comptar de debò: hi ha ossos de fa 30.000 anys amb marques que semblen seguir les fases de la Lluna. És l'únic rellotge del cel que et diu quin dia és només mirant-lo un instant.
Des de terra
Des de fora
La forma canvia. La Lluna, no.
dia 7,0
Marea—
El mar
Quan el Sol i la Lluna estiren alhora — lluna nova i lluna plena — arriben les marees vives. Als quarts, les mortes. Qui pesca a l'Atlàntic hi juga la vida; aquí al Mediterrani la diferència és de pocs centímetres.
Les paraules
«Mes», «menstruació» i «mesura» venen totes de la mateixa arrel antiga, que volia dir mesurar. La coincidència de durades va impressionar molta gent; que la Lluna hi tingui res a veure, en canvi, no s'ha pogut demostrar mai.
La nit
Amb lluna plena es pot caminar, segar i viatjar de nit. Moltes fires, mercats i festes s'han fixat en lluna plena per aquest motiu, i encara ho arrosseguem: la Pasqua.
Tercer cicle
El punt de l'horitzó on surt el Sol
Aquest no es veu en un dia ni en una setmana; s'ha de vigilar durant mesos. El Sol no surt sempre pel mateix lloc: va lliscant per l'horitzó, cada dia una mica més enllà, fins que un matí s'atura i torna enrere. Aquell dia té nom des de fa mil·lennis: sol-stitium, el Sol quiet.
Des de terra
Des de fora
Aquesta va ser l'última a caure, i encara costa de creure.
La vista de fora gira amb nosaltres perquè el Sol quedi sempre a la dreta. L'eix de la Terra no es mou mai: som nosaltres que li donem la volta, com mostra l'òrbita del racó.
21 de març
El camp
Sembrar massa aviat és perdre la llavor; sembrar tard és perdre la collita. Tot el calendari agrícola — la sembra, la sega per Sant Joan, la verema de setembre — depèn d'encertar aquest cicle amb pocs dies de marge.
El retard, altre cop
El dia més llarg és el 21 de juny, però l'agost és més calorós que el juny. Igual que el migdia i les quatre de la tarda: el mar i la terra triguen setmanes a respondre.
No és la distància
La Terra és més a prop del Sol al gener que al juliol. El que fa l'estiu és la inclinació de l'eix: el Sol puja més amunt i s'hi està més estona.
Tres cicles, tres maneres de comptar. Un poble que sap tot això ja pot dir «d'aquí a tres llunes» o «quan el Sol torni a sortir per aquella roca».
El problema arriba quan vol dir totes dues coses alhora. Perquè aquests tres rellotges no van sincronitzats — i aquesta és la peça següent.