Peça 2
El cel ens va donar tres maneres de comptar el temps. Cap d'elles cap un nombre exacte de vegades dins de les altres, i d'aquest petit desastre en surten tots els calendaris del món.
Cap de les tres no dona un nombre enter, i no s'hi acosta ni de bon tros. Si una sola d'aquestes divisions sortís rodona, aquesta guia no existiria: hi hauria un calendari i s'hauria acabat la història.
La tercera és la que fa més mal, perquè és la que enfronta els dos cicles que tothom vol al calendari alhora: la Lluna i les estacions. Dotze llunes no fan un any i tretze tampoc. Mirem quant hi falta.
Compta dotze llunes senceres, que és el que fa qualsevol poble que miri el cel: encara no has arribat a final d'any.
↑ el tros vermell no cap dins de cap lluna, i tampoc no es pot deixar fora de l'any
10,875 dies
Cada any. Sempre. Aquest és el número del qual surten tots els calendaris que s'han fet mai, i és l'únic que has de recordar d'aquesta pàgina.
Onze dies no són res. El problema és que tornen cada any i no en marxa ni un. Deixa córrer els anys i compara els dotze mesos lunars amb l'any sencer, el que porta marcades les quatre estacions: al cap de tres anys ja arrossegues un mes de diferència, i al cap de disset, mitja volta.
Aquests onze dies no es poden arreglar. Es poden pagar, ignorar o repartir entre uns quants anys, però no fer desaparèixer: no són un error de mesura ni una imprecisió dels antics, són una propietat del sistema solar. Tot el que ve després —absolutament cada calendari que ha existit mai— és una manera diferent de conviure-hi.
De maneres de conviure-hi n'hi ha quatre, i no se n'ha inventat cap més en sis mil anys. Això és la peça següent.